Terraplanisme de dades i cinisme institucional: el doble biaix del cas Menjòmetre
Fiscalitzar exigeix rigor científic. Però invalidar qui destapa les dades amb l'espantall de l'extrema dreta és d'una misèria democràtica brutal. Sort en tenim d'algunes veus que no compren el relat.
Advertiment previ: Sempre que m'assec a escriure a Substack em ressona al cap la cançó de Los Punsetes, "Opinión de mierda". Us la podeu posar de fons per llegir aquest post:
Sé perfectament que amb aquest text rebré de valent i em caurà beef per totes bandes, especialment dels meus. Perquè sí, soc d'esquerres (potser no caldria ni dir-ho, però tal com està el pati val més deixar-ho clar). Ara bé, per a mi, l'ètica, l'humanisme i el rigor de la ciència sempre, sempre, estaran per sobre de qualsevol trinxera ideològica o carnet de partit (jo no en tinc cap de carnet). Com a ferm defensor dels drets democràtics i de la fiscalització implacable a l'administració, em sento amb l'obligació de dir-hi la meva. Som-hi!
Quan obrir dades públiques era cosa de marcians
Hi ha èpoques en què sembla que tot estigui per fer. L’any 2011, jo era treballador municipal al departament d’informàtica de l’Ajuntament de Badalona. No hi havia gairebé res, només ganes. Amb el meu cap d’aleshores, l’Antoni Davia, ens vam embolicar la manta al cap i vam fer el que ara, amb vocabulari modern i de startup, en diuen intraprendre dins l'administració.
Vam decidir crear un dels primers portals de dades obertes d’un ajuntament a tota Espanya. Ens emmirallàvem una mica en el que havia començat a fer, poc temps enrere, el portal del País Basc, Irekia. Vam començar només amb dades sobre actes d’agenda. Era el més fàcil d’obrir. Penseu que en aquell moment l’estat actual de les lleis era un desert: la llei espanyola de transparència no va arribar fins al 2013, i la catalana fins al 2014. Estàvem obrint camí a cegues.
Ho vam fer braç a braç, trucant i picant portes de despatxos on ens miraven com si fóssim marcians, i programant nosaltres mateixos. Més tard, per donar sentit a tota aquella moguda, vam organitzar tallers i, fins i tot, a escala personal vaig programar una app per fer-les servir.
Per què dedicàvem tants esforços i hores si, a priori, només eren dades d’una simple agenda cultural? Doncs perquè crèiem que havíem de picar pedra per crear una cultura real de la reutilització de dades. Volíem que naixessin iniciatives ciutadanes, perquè sabíem que aquesta seria la primera pedra per donar sentit a tot plegat. Més endavant, amb aquesta mateixa filosofia sota el braç, vam fundar l’associació opendata.cat, de la qual en soc orgullosament president des de l’inici.
L’esclat de la fiscalització ciutadana
Per això, quan veig el panorama actual, no puc estar més content. Bastants anys més tard, la legislació hi és (amb els seus forats i opacitats sistèmiques, clar) i, per fi, han aparegut iniciatives fetes des del poble per fiscalitzar l’administració. Eines pioneres com subvencions.cat i contractes.cat o el menjometre.cat. Les dades fa temps que hi són, i ara hi ha estructures civils que les posen a la disposició de tothom. Fiscalitzar el poder és un dret i un deure en democràcia.
Ara bé. Tothom és lliure d’utilitzar les dades com vulgui. Però en el cas del Menjòmetre, ells ens diuen a xarxes que són neutres. I aquí és on hem de frenar un moment. Si llegeixes la seva metodologia i t’hi fixes bé, t’adones ràpidament que de neutralitat no en té res.
El que diu la ciència sobre la neutralitat visual
Anem a veure què diu la ciència (la psicologia cognitiva i la ciència de dades) sobre com hauria de ser una eina de consulta per ser el més asèptica possible:
Ni puntuacions artificials, ni comparacions demagògiques: Segons els principis científics per dissenyar portals rigorosos, la dada ha de presentar-se en un entorn gràfic que respecti la neutralitat interpretativa absoluta. Quan a la metodologia del Menjòmetre veiem que l’eina converteix abstraccions monetàries en “equivalències d’impacte social” o puntuacions de risc per induir a la sospita, la ciència ens adverteix que això s’anomena l’efecte d’emmarcament. Presentar la informació sota un marc de pèrdues altera la presa de decisions i indueix diferents nivells de tolerància al risc de l’usuari. Això no és dades obertes, és enginyeria narrativa.
La manipulació visual amb els colors: Hi ha una mancança científica directa en l’ús intensiu de colors d’alerta als rànquings. La psicologia del color adverteix que els colors associats a estereotips precondicionen la lectura analítica. L’ús del color vermell detona automàticament alertes emocionals al cervell humà i no s’hauria d’utilitzar mai en un portal de transparència, a menys que estiguem assenyalant una emergència o un perill crític real. Les guies científiques recomanen sempre l’ús de paletes monocromàtiques o seqüencials suaus, com degradats de blau o gris.
Que no s'equivoqui ningú: mirar el dit i obviar la mala gestió
I abans que algú em vulgui penjar l’etiqueta de defensor del sistema o de bufó de la institució, deixem-ho clar: criticar la metodologia visual del Menjòmetre no invalida en cap cas el seu missatge ni les dades que estan traient a la llum. Si s’han fet coses malament amb els nostres diners, s’han fet malament i s’han de denunciar amb tota la contundència.
I aquí toca repartir estopa a certes veus de la "paraesquerra" que han demostrat no estar al nivell. I no ho dic pas perquè hagin governat ells o hagin gestionat malament les institucions. Ho dic perquè se suposa que ells haurien de ser actors actius en la fiscalització. Haurien de ser els primers a exigir responsabilitats quan es destapen xifres de contractes o subvencions com a mínim qüestionables. Però, què fan? Es dediquen a mirar el dit que assenyala la lluna i a escriure tractats de sociologia per justificar per què no cal mirar les dades.
Només cal llegir els articles d’anàlisi discursiva que corren per la xarxa intentant desmuntar el Menjòmetre per veure la quantitat de fal·làcies lògiques que certa paraesquerra està disposada a empassar-se per protegir l'statu quo: en comptes de demostrar que les dades de contractació són falses, qualifiquen la plataforma d'eina de l'"alt-right" o d'"antiwoke" des del primer paràgraf. Pengen l'etiqueta de l'extrema dreta al projecte perquè així, qualsevol ciutadà d'esquerres que s'atreveixi a mirar les dades i indignar-se, se senti automàticament culpable.
I atenció, que no poso tothom al mateix sac. Per sort, no tota l’esquerra ha caigut en aquesta trampa absurda i reaccionària. Iniciatives com la d’Octuvre, que acaba de publicar un reportatge demolidor desmuntant la manipulació descarada del Telenotícies de TV3 —que va córrer a associar els cercadors amb atacs a minories precisament per tapar la inoperància i l’opacitat del Govern— em semblen un oasi de lucidesa. Ells sí que fan la feina: defensen la transparència, assenyalen el periodisme de trinxera subvencionada i es neguen a matar el missatger. I estic segur que d’articles valents com aquest en sortiran més.
Però el soroll dominant de la política institucional segueix sent el de buscar excuses. Hi ha un biaix evident per ambdues parts: uns manipulen visualment la informació per fer soroll i buscar el clic fàcil; i els altres es dediquen a desacreditar l’auditoria ciutadana perquè els ofèn qui fa la foto o els esquerda el relat, ignorant completament les misèries que han sortit a la llum. Totes dues actituds són d’una misèria democràtica brutal.
Activisme sí, falsa neutralitat no
I tornant al Menjòmetre: sé qui ets, sé qui hi ha darrere i sé que em llegeixes. I, per una banda, gràcies. Gràcies per haver donat a conèixer que les dades existeixen i haver incitat a tothom a remenar, que estem en democràcia i no només és un dret sinó que és un deure innegociable.
Però si el que vols és mostrar dades des de la neutralitat, tal com dius a l’escrit, hi ha evidències científiques clares que expliquen com fer-ho. I si hi ha evidència científica publicada sobre un tema i s’obvia deliberadament per alimentar l’escàndol o buscar el clic fàcil, per mi té un nom: antiintel·lectualisme. És terraplanisme de dades embolicat de disrupció.
Hem picat molta pedra per obrir el calaix, ara no permetem que ens l'omplin de biaixos. Ni amb els de qui manipula la foto per fer soroll, ni amb els de qui es tapa els ulls per protegir el relat.
Molt bo! 👏👏👏
Gracias por el rigor y la moderación. Enhorabona.