Sord sí, mut mai: no us sentiu culpables, informeu-vos i canvieu-ho
De la ignorància fonocèntrica i oient centrista a la sobirania lingüística: per què cal defensar la llengua de signes amb la mateixa força que qualsevol altra.
Els que em seguiu habitualment per llegir sobre intel·ligència artificial, codi i tecnofeudalisme, potser avui penseu que aquest post és un off-topic. Us demano que us quedeu. En el fons, no he deixat de parlar de tecnologia, perquè la comunicació és, de fet, una de les tecnologies primigènies de la humanitat.
Recentment, i gràcies al ressò mediàtic que ha tingut el llançament de Signària, l’eina pionera que permet, per primer cop, que les persones sordes signants puguin fer ràdio amb una veu sintètica personalitzada, he hagut d’atendre molts mitjans de comunicació. I entremig d’entrevistes i demostracions, m’he adonat d’una realitat incontestable: hi ha un profund desconeixement estructural sobre la comunitat sorda a la nostra societat, fruit d’un model històricament i exclusivament fonocèntric i oient centrista.
Però compte, aquest post no és per assenyalar amb el dit. No us sentiu culpables, perquè a mi també em va passar. Jo també formava part d’aquesta inèrcia d’ignorància. Jo també vaig dir “sord-mut” en algun moment. Jo també vaig parlar de “llenguatge de signes” en comptes de “llengua”. I sí, jo també vaig cometre l’error absurd de passar-li el micròfon directament a la persona sorda en lloc de fer-ho a l’intèrpret que li estava donant veu.
L’altre dia, responent un correu electrònic d’un periodista on em preguntaven sobre “el projecte dels sord-muts”, em va sortir de dins contestar això:
Permeteu-me una puntualització, gràcies a aquest projecte (Signària) he fet una immersió total a la comunitat sorda. Són persones sordes o sordes signants, no són mudes :)
Aquí és on vull exercir una mica de militància. Hem de desmuntar d’una vegada per totes allò que tenim falsament assumit com a societat:
No són muts: Tenen una veu pròpia, potent i completa. Simplement, la seva comunitat es defineix per posseir i compartir una llengua natural, visual i espacialment completa.
És una llengua, no un llenguatge: La llengua de signes catalana (LSC) no és mímica ni una crossa terapèutica; és un sistema lingüístic natural reconegut formalment per lleis com la Llei 17/2010 del Parlament de Catalunya.
La sobirania lingüística és per a totes les llengües: A Catalunya dediquem molts esforços (i amb raó) a protegir el català oral i escrit com a tret identitari. Doncs bé, la LSC és un patrimoni intangible de valor incalculable que actualment es troba en una situació de perill atípic d’extinció. L’hem de tractar amb la mateixa força: protegir-la, fomentar-la, reivindicar-la i, per què no, aprendre-la.
Si us ha picat el cuquet i teniu interès a començar a capgirar aquesta situació, la UPF té publicats molts materials d’autoaprenentatge que són una porta d’entrada fantàstica. I si voleu anar un pas més enllà, arreu de Catalunya s’organitzen desenes de cursos. Jo, personalment, estic molt pendent dels que farà la cooperativa Laifari. De fet, en Santi Frigola (membre de la cooperativa) em va comentar fa poc que en breu en publicaran el calendari.
Perquè al final, més enllà de la militància per protegir la llengua, de la identitat i de tota la pesca, el meu motiu principal per aprendre LSC és un de molt més directe i humà: tinc moltíssimes ganes de poder asseure'm a tenir una conversa amb en Santi, de tu a tu i sense cap intermediari.