Signària: sobirania digital i ràdio inclusiva
El que he après liderant el repte tècnic de crear una veu sintètica radiofònica amb identitat humana per a persones sordes: com l'ètica pot vèncer el fonocentrisme i el 'hype' buit.
Ahir, 17 de març, vam viure un d’aquells dies que donen sentit a hores infinites de codi, reunions i frustracions tècniques. Vam presentar oficialment Signària, una eina pionera que neix del Grup de Recerca en Comunicació Política, Periodisme i Democràcia (POLCOM-GRP) de la Universitat Pompeu Fabra juntament amb Sorensen.ai, i que compta amb la col·laboració fonamental de l’LSC-Lab (Laboratori de llengua de signes catalana, també de la UPF) i la cooperativa Laifari. Aquest projecte permet, per primer cop, que les persones sordes signants puguin fer ràdio utilitzant una veu sintètica radiofònica personalitzada.
Va ser una jornada intensa on vaig compartir espai amb companys de viatge imprescindibles com el Marcel Mauri, el Roger Cassany, la Inés Broto, la Gemma Barberà i la Cecilia Barba. Després de l’adrenalina de la demostració en directe, avui, amb la calma de l’endemà, sento la necessitat d’aterrar tot el que he après durant aquests mesos com a responsable tècnic del projecte.
De l'exclusió a la identitat sonora
Si em llegiu habitualment, sabeu que soc molt crític amb el “hype” buit i la tecnologia construïda d’esquena a les persones. Signària va néixer de la manera oposada: a partir d’una necessitat humana real i tangible. Tot va començar amb la primera alumna sorda que cursava el grau de periodisme a la UPF en els seus 34 anys d’història.
Quan va arribar l’assignatura de ràdio, es va trobar de ple amb una barrera estructural: la ràdio és un mitjà exclusivament auditiu. Històricament, aquest model ha exclòs de manera sistèmica les persones sordes signants. Però en comptes de conformar-se i obligar l’alumna a adaptar-se a un entorn hostil, l’equip es va plantejar un repte: i si utilitzem la intel·ligència artificial per crear-li una identitat sonora personalitzada?
Signària no dona veu a les persones sordes —ja en tenen—; el que fa és permetre que els oients les escoltem. I això, en un ecosistema saturat de soroll, és un acte d’intel·ligència col·lectiva.
El repte de l’escassetat de dades: l’enginy davant la força bruta
Des de Sorensen.ai, el repte tecnològic ha estat monumental. A Silicon Valley tenen un mantra: “Scale is all you need” (l’escala és tot el que necessites), una idea que ja vaig analitzar i rebatre fa un temps. Però què passa quan treballes amb la llengua de signes catalana (LSC)? Doncs que topes de ple amb l’escassetat de dades pròpia d’una llengua doblement minoritzada.
Com que no podíem dependre exclusivament de la força bruta de l’estadística, vam haver d’inventar noves maneres de treballar. Gràcies a les sinergies i col·laboracions esmentades, vam dissenyar una metodologia per generar els nostres propis exemples a partir de la conjugació de verbs en LSC. D’aquesta manera, podíem “ensenyar” a la màquina allò que no trobàvem de manera natural a internet.
Per fer-ho funcionar, hem creat el que anomenem una “arquitectura híbrida”. En lloc de deixar-ho tot en mans de xarxes neuronals, hem combinat regles clàssiques de programació (imprescindibles per entendre l’espai tridimensional on es mouen els signes) amb models d’intel·ligència artificial per a la síntesi de la veu. Dit de manera senzilla: una càmera llegeix els moviments del cos i de les mans, el sistema en comprèn l’estructura, ho tradueix i, finalment, emet la veu en temps real.
L’antídot ètic i la veritable sobirania digital
Al marge del codi, el que més m’emociona d’aquest projecte és com materialitza el concepte de sobirania digital. Sovint parlem d’aquesta idea com una entelèquia teòrica, però Signària demostra què significa a la pràctica: no esperar que una gran corporació tecnològica decideixi que la llengua de signes catalana és prou “rendible” per desenvolupar-hi solucions. Significa construir la tecnologia nosaltres mateixos, des del territori, teixint aliances i controlant de manera transparent i responsable les dades lingüístiques.
Estem farts de veure com la clonació de veu s’utilitza de forma extractivista des de les caixes negres privades corporatives o per generar deepfakes. Signària, en canvi, proposa una identitat radiofònica ètica a través de la figura del “donant de veu”. Combinem l’empremta sonora latent de la persona sorda amb la prosòdia i articulació de la persona donant (que sovint és un familiar), generant una veu que manté el timbre potencial de l’usuari. No utilitzem un avatar robòtic i fred. Rebutgem la idea d’obligar les persones amb diversitat funcional a renunciar a la seva llengua materna (la LSC) per interactuar mitjançant text estandarditzat. Aquí, el sistema tecnològic s’adapta a l’humà, i no a la inversa.
Però, com sona exactament aquesta identitat sonora construïda des del respecte, la proximitat i l’ètica? Us deixo aquí sota un petit fragment de la demostració d’ahir perquè ho pugueu escoltar vosaltres mateixos:
Com us deia fa unes setmanes parlant de certs líders tecnològics, a vegades des de les elits de la IA ens veuen com a màquines ineficients. Projectes com Signària demostren que la intel·ligència artificial pot ser un autèntic exercici d’emancipació ciutadana. La tecnologia, quan és guiada per l’ètica, abandona l’extractivisme i s’allunya del tecnofeudalisme, té el poder meravellós de derrocar barreres estructurals i obrir les ones a qui mai li ha faltat la veu, sinó l’espai per ser emesa.