Primer de Maig: No és la màquina qui et roba la feina, és el sistema
Mentre les petites juguen, parlem de substitució laboral, l'impacte de tancar bars i per què la tecnooligarquia és el veritable enemic.
El passat 1 de maig, dia del treballador, mentre les nostres petites jugaven al parc i gastaven aquella energia que les caracteritza, vaig decidir posar-me en mode oient actiu. Estàvem asseguts a la terrassa d’un bar, gaudint d’una d’aquelles sobretaules que t’arreglen el dia, conversant amb la Rosa Lugo Fàbregas i en Marc Mallafré.
Quan ajuntes perfils tan diversos en una mateixa taula, el millor que pots fer és callar, escoltar i prendre notes mentals. La conversa va derivar inevitablement cap a un dels temes que més hores de son em roba últimament: el mantra de la substitució dels llocs de treball per culpa de la intel·ligència artificial.
Entre plans sintètics i l'imperi del criteri
En Marc és un autèntic artesà de la direcció d’art audiovisual. Ara mateix està treballant de valent des de Rial Studio, aplicant tot el seu coneixement directament amb la IA generativa. Ens explicava les seves darreres experiències en produccions on la IA ja no és una promesa d’un futur llunyà, sinó una part absolutament integrada del seu flux de treball. Ens detallava com utilitzen la màquina per generar plans que, sigui per pressupost o per la tirania del temps, serien totalment impossibles d’executar en una producció convencional. Per a ell, la IA no ve a substituir la visió de l’artista, sinó que actua com un mecanisme per saltar-se la fricció logística i fer realitat el que abans es quedava al tinter.
A l’altra banda de la taula, la Rosa assentia des d’una perspectiva completament diferent. La Rosa es dedica a l’estilisme. Ha treballat en teatre, circ, televisió, videoclips... De fet, poso la mà al foc que heu vist per la tele a més d’un personatge famós vestit sota el seu criteri. I aquí està la paraula clau: criteri. La Rosa sap perfectament que el seu valor diferencial és el seu gust, la seva intuïció i la capacitat d’entendre orgànicament l’essència d’un personatge. Això no hi ha matriu estadística de probabilitats que ho pugui computar. Però, alhora, veu en la IA una eina meravellosa per estalviar temps i recursos en les infinites proves de vestuari prèvies que, siguem clars, massa sovint estan molt mal pagades.
Era fascinant veure com dues persones del món de la imatge i la creativitat arribaven a la mateixa conclusió: la màquina és un instrument per alliberar-nos de la precarietat rutinària. Però siguem honestos: aquesta anècdota no aguanta tot el pes del debat.
En Marc i la Rosa són artesans del criteri en oficis on la IA encara pot fer de procés auxiliar. Però mentrestant, segur que heu pensat immediatament en il·lustradores, traductors, redactors publicitaris, locutors o júniors de programació. Oficis on la substitució sí que està passant ara mateix, davant dels nostres nassos. Llavors, afirmar de manera simplista que “la IA no ens pren la feina” entra en contradicció directa amb la reconfiguració estructural que vivim. Siguem precisos: la IA no té agència. La màquina no decideix robar-te res. La decisió d’utilitzar-la per substituir persones, externalitzar riscos i retallar costos és una decisió purament política.
La trinxera del bar contra el terraplanisme
Feia un glop a la cervesa i pensava en com són de necessaris aquests espais. Aquesta xerrada, aquest xoc net d’idees, només es pot donar en un bar. I això no és romanticisme de barri, és sociologia pura.
L’altre dia llegia investigacions recents que posen xifres a aquesta intuïció. Un estudi de l’investigador Hugo Subtil per al CEPREMAP francès demostra amb dades com la mort de la infraestructura social té un impacte directe en el vot reaccionari. Els resultats són reveladors: quan un municipi perd el seu últim bar, experimenta un augment acumulat d’entre l’1,3% i el 3,6% en el suport a l’extrema dreta. En paral·lel, els treballs de la politòloga Diane Bolet al Regne Unit evidencien que viure el tancament d’un pub comunitari al teu barri dispara en 4,3 punts percentuals la probabilitat de votar opcions radicals i xenòfobes.
Quan tanques un bar, elimines l’espai vital on persones de classes socials diferents dialoguen en horitzontal i destrueixes la xarxa de confiança veïnal. Sense aquests llocs de trobada, la ciutadania s’aïlla i apareix un profund sentiment d’abandonament que és terreny adobat per al terraplanisme i els discursos reaccionaris.
I aquí és on totes les peces encaixen. Perquè el mateix model d’acumulació de capital que et tanca el bar de sota casa, substituït per cadenes sense ànima, ofegat per lloguers especulatius o trinxat per plataformes de delivery que externalitzen tota la precarietat, és exactament el mateix model econòmic que ara devalua el treball cognitiu utilitzant la IA. L’objectiu sempre és el mateix: extreure, concentrar i monopolitzar.
L’engany de la substitució: el problema és la tecnooligarquia
Ho veig diàriament. Com a CTO d’una empresa d’IA que treballa, entre d’altres, construint solucions d’accessibilitat per a la comunitat signant o per a la preservació del català i altres llengües minoritzades, escric això des de dins del sector que fabrica aquests sistemes. No parlo d’oïdes.
Aquest procés de reconfiguració del mercat laboral no és un fenomen meteorològic inevitable; està orquestrat per una tecnooligarquia amb noms, cognoms i balanços de resultats. Baixem-ho a la terra: parlem de la brutal concentració de capacitat de còmput (el famós compute) tancada a pany i forrellat per la sagrada trinitat Microsoft-OpenAI-NVIDIA. Parlem d’empreses com Klarna, que presumeixen als quatre vents d’haver acomiadat 700 treballadors d’atenció al client per posar-hi un xatbot, i que un any després han hagut de fer marxa enrere recontractant humans. Un exemple rodó de com això no és una evolució inevitable, sinó una decisió corporativa mal calculada. Parlem de la gestió algorítmica als magatzems d’Amazon, que dictamina la productivitat humana a cop de cronòmetre digital i converteix l’empleat en un simple apèndix de la màquina.
No és cap codi conscient qui decideix precaritzar el mercat, és una decisió corporativa dissenyada per vigilar la plantilla, fracturar la negociació col·lectiva i extreure de manera massiva les rendes del treball. Ens volen fer creure que l’automatització absoluta és com la pluja, quan en realitat és una elecció estratègica d’acumulació de poder.
Com deia la Rosa, el criteri el tenim nosaltres. Com deia en Marc, el rumb narratiu és nostre. Si ens empassem el relat que la tecnologia té vida pròpia i decideix el nostre destí, estem regalant la nostra sobirania.
L’1 de maig va precisament d’això: de recordar que som nosaltres els qui, amb el nostre ofici, el nostre temps i les nostres dades, fem que la roda giri. Hem d’exigir i construir la tecnologia que ens mereixem: una que automatitzi la burocràcia i ens deixi temps per al que importa de veritat. Temps per tenir més converses a la terrassa, temps per veure les petites jugar al parc i temps per continuar cultivant aquell criteri propi que cap codi podrà replicar mai.