L'espoli silenciós III: protegir i llicenciar

Si no podem aturar el mercat global de dades, podem ser-ne contrapart

En les dues entregues anteriors d'aquesta sèrie, L’espoli silenciós i L’espoli silenciós II: la confessió esborrada, hem documentat l'arquitectura d'una operació d'extracció massiva de llibres físics destinada a alimentar models d'intel·ligència artificial: brokers especialitzats que aspiren el fons descatalogat de les llibreries de vell d'Europa i Nord-amèrica, hubs logístics intercontinentals que oculten el destinatari final, una sentència judicial nord-americana que blinda el negoci, i un encobriment posterior tan barroer com revelador del que els seus protagonistes saben que han fet.

Als comentaris, als correus i a les converses que ens han arribat aquests dies, una pregunta es repeteix amb una insistència que demana resposta: i ara, què?

És una pregunta justa i és, en realitat, l’única possible. La indústria que ens compra els llibres descatalogats té una capitalització de mercat superior al PIB combinat de tot l’arc mediterrani peninsular. Pot pagar un acord judicial de mil cinc-cents milions de dòlars un dilluns i tornar a entrenar el dimarts. La via judicial Bartz, lluny d’aturar-la, l’ha legitimada. La via política, l’EU AI Act, amb requisits aplicables l’agost d’enguany, l’obliga a documentar les fonts d’entrenament, però no l’obliga a aturar la compra. Les llibreries de vell, les editorials petites, els autors descatalogats i les institucions culturals d’un país com el nostre no tenen ni el capital, ni l’estructura, ni la velocitat per oposar-s’hi frontalment.

No podem lluitar contra Goliat. Però, per a sorpresa nostra, Goliat ja ens paga. Paga molt i paga malament: paga via intermediaris canadencs amb logística absurda, factures fragmentades, marges altíssims per al broker i zero retorn per al país on els llibres es van imprimir. La pregunta operativa, per tant, no és com aturar el mercat de dades, sinó com convertir-nos-en contrapart.

Aquest article és una proposta concreta.

Tres asimetries a favor nostre

Hem dit que no es pot lluitar contra Goliat, i és veritat. Però hi ha tres asimetries que la cadena actual ignora i que un plantejament de contrapart pot capitalitzar.

1. La procedència del fons: Els llibres rars en català existeixen perquè hi ha hagut un país que els ha imprès, els ha distribuït, els ha llegit i els ha guardat. Sense aquest ecosistema no hi ha long tail. El broker no produeix, nosaltres produïm. La cadena actual només paga a qui consolida, una cadena alternativa hauria de pagar a qui origina.

2. La documentació: La sentència Bartz exigeix als laboratoris d’IA que documentin la procedència legítima del que entrenen, i l’EU AI Act ho farà encara més estricte. Una llicència directa amb un editor o amb una entitat institucional ofereix una cadena de custòdia millor que un palet de llibres amb factures fragmentades. Per a l’equip legal de les grans oligarquies tecnològiques, un contracte signat amb l’Institut d’Estudis Catalans pesa més que cinquanta factures d’IberLibro conciliades a mà.

3. El preu marginal: El broker compra els llibres rars a 8 o 10 euros, n’infla el cost amb logística internacional desproporcionada, i revén el palet al laboratori per un múltiple substancial. Aquest marge no és per gestió, és per intermediació opaca. Una cadena directa el divideix entre les parts que realment generen el valor.

Hi ha una observació clau en aquesta tercera asimetria. Si l’única transacció possible fos compra física més escanejat destructiu, no hi hauria res a discutir. Però per als models, el suport físic és accessori, el que volen és el text. La transacció natural és, doncs, llicenciar el text, no vendre el llibre. Aquesta diferència ho canvia tot. El llibre pot continuar a la prestatgeria del Marçal Font a Badalona, i el text pot entrar al model amb llicència i atribució. La fal·làcia del joc de suma zero és precisament això: una fal·làcia.

Llicenciar: la cooperativa de drets digitals d’entrenament

Per a editorials, autors i institucions, el que cal és una entitat col·lectiva de gestió de drets d’entrenament d’IA. La idea no és nova: és el que SGAE i la xarxa CISAC fan per a la música, el que CEDRO fa per a la reproducció reprogràfica, el que ALCS fa al món anglosaxó. Adaptada al cas que ens ocupa, l’entitat tindria tres funcions bàsiques:

1. Inventariar el fons elegible (catàlegs descatalogats d’editorials catalanes, fons d’arxiu de revistes desaparegudes, tesis doctorals, actes de jornades, premsa de proximitat, materials universitaris).

2. Oferir un contracte tipus als laboratoris d’IA amb les clàusules necessàries (llicència d’ús per a entrenament sense permís de reproducció verbatim, auditoria d’ús, atribució a la system card del model, royalty distribuït proporcionalment).

3. Mantenir una plataforma tècnica única que serveixi el fons digital amb metadades de qualitat, hashing per a verificació i interfície de descàrrega autenticada.

És a dir, una cara visible a la qual un laboratori que vulgui dades en català pugui anar de manera òbvia, en lloc d’haver de comprar palets via Pitt Meadows.

Doble efecte

A l’esquerra, la cadena que hem documentat aquests dies: el valor surt del territori cultural d’origen, es captura íntegrament a la Colúmbia Britànica, i no torna. A la dreta, la cadena proposada: el valor es genera al territori, una part substancial es captura al territori, i el contracte arriba a casa amb atribució i amb registre.

Cap dels dos models impedeix l’existència de l’altre. Però si el model directe existeix i és creïble, els laboratoris que han de defensar el seu cost legal davant d’una junta directiva tenen un incentiu fort per anar-hi: contracte únic, paper trail impecable, atribució neta, cost per token competitiu amb la via del palet anònim. La via del palet anònim continuarà existint, però com a resta. Com a excepció. No com a estàndard.

Pre-ISBN i domini públic: el cas que es resol amb una sola firma

Fa unes setmanes, abans que ens caigués a sobre tot aquest cas, conversava amb un arxiver d’una entitat comarcal, que no nomenaré per discreció, però que té un fons que faria caure de cul a més d’un investigador, sobre el material que tenen i que ningú no els hi ve mai a demanar. Caixes amb actes municipals dels anys cinquanta, butlletins parroquials que ningú no obre des de 1972, opuscles d’una cooperativa agrícola dissolta el 1981, fulletons de jornades d’un centre d’estudis que va tancar fa quinze anys, hemeroteca local sencera de pobles de mil habitants. Tot a la prestatgeria, tot accessible, tot ignorat des de fa dècades.

“Si això interessés a algú, no costaria gens posar-ho disponible”, em deia. “Però mai no s’ha presentat ningú a demanar-ho.”

Em va quedar la frase rondant pel cap, i un mes després té ressò. Perquè precisament aquesta franja, la que als arxius hi és, la que ningú no demana, la que no apareix enlloc del web obert, és la que té més valor de mercat per a entrenar un model de llenguatge. I, paradoxalment, és la més fàcil de protegir i la més fàcil de llicenciar des d’aquest costat de la cadena.

Què és, exactament, aquesta franja

Dues capes superposades, que a la pràctica funcionen com una sola.

La primera la marca l’ISBN, que a l’Estat espanyol no es va estabilitzar fins ben entrats els anys setanta. Tot el que es va imprimir abans, i bona part del que es va imprimir després en circuits no comercials: butlletins parroquials, edicions d’ajuntament, monografies de centres d’estudis comarcals, actes de jornades, opuscles d’associacions culturals, premsa de proximitat, no té identificador estandarditzat. No surt a cap catàleg global. No és rastrejable per cap scraping automatitzat. Existeix físicament i no existeix digitalment.

La segona la marca el termini de drets. La nostra Llei de Propietat Intel·lectual fixa el copyright a vida de l’autor més setanta anys, amb una disposició transitòria que l’estén als vuitanta per als autors morts abans del desembre del 1987 —un detall que sovint es passa per alt i que cal tenir present a l’hora de fer els càlculs. El resultat operatiu és que tota la Renaixença, el Modernisme primerenc, la pràctica totalitat de la prosa i la premsa anteriors als anys vint del segle passat, i el fons d’autor anònim o corporatiu, les Constitucions y altres drets de Catalunya, els capítols de cort medievals, els processos d’època moderna, els llibres de receptes monàstiques, les memòries de pagès, la documentació jurídica i administrativa des de l’edat mitjana fins entrada la dècada dels vint, ja són patrimoni lliure.

Si superposem les dues capes, ens queda una massa documental enorme, ben delimitada i amb una propietat clau: és material català, en suport físic, sense drets vius, fora dels grans catàlegs, custodiat per institucions identificables.

Per què la desitgen tant

Tres motius que es reforcen entre ells.

1. El risc legal: Zero. No hi ha autor a indemnitzar. No hi ha demanda col·lectiva possible. No hi ha settlement multimilionari com el que Anthropic va haver de negociar arran del cas Bartz. Per al consell general d’una companyia que ha de signar un nou contracte d’adquisició, és la primera fitxa del taulell.

2. La presència digital: Nul·la. Precisament perquè és anterior a la digitalització generalitzada, no és a Common Crawl, no és a Google Books, no és pràcticament enlloc del web. La densitat informativa per token, el quant aprèn un model per cada fragment nou que ingereix, és la més alta possible.

3. La riquesa lingüística: Aquest és el que ens hauria de fer obrir els ulls a nosaltres. Aquest fons conté el registre formal de l’administració municipal, la prosa jurídica de la cancelleria, el lèxic gremial de cada ofici, la toponímia que ja no surt als mapes, la fraseologia col·loquial documentada en cartes privades, els tecnicismes de la cuina, la pagesia, la mar i l’artesania. És, dit de manera planera, allò que separa un model que fa català d’un model que parla en català. La premsa contemporània i la Viquipèdia no us ho podran donar mai perquè no ho contenen.

Per què és, alhora, la més fàcil de defensar

Aquí ve la inversió interessant. Tota la complicació de la proposta general que fèiem a l’apartat anterior, coordinar editorials petites, autors descatalogats, gremis, entitats de gestió, desapareix per a aquesta franja específica. No depèn de la voluntat coordinada de milers de titulars individuals. Depèn de la coordinació d’uns pocs custodis físics, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, els arxius diocesans, els arxius municipals i comarcals, les biblioteques de fundació, els fons documentals d’algunes universitats, les hemeroteques.

Un perímetre limitat. Identificable. Convocable en una sala el mes que ve si algú té el mandat per fer-ho.

I la transacció amb un laboratori d’IA, per a aquest material específic, és tan neta com pot ser, fons digitalitzat amb metadades de qualitat, llicència d’ús per a entrenament, contracte tipus, retorn al consorci custodi proporcional a l’ús, atribució a la system card del model. Sense pleitejos, sense advocats d’autors enfrontats, sense ni una sola de les complicacions del fons amb drets vius.

Si jo fos responsable d’adquisició de dades en alguna d’aquestes empreses i tingués sobre la taula l’opció A (palets opacs d’un broker canadenc amb documentació fragmentada i risc legal latent en una part del lot) i l’opció B (un consorci català que ofereix fons documental de domini públic amb metadades netes, contracte únic, atribució i auditoria d’ús), no hi hauria decisió a prendre. Triaria la B abans d’acabar la reunió. I el cantó català, per primera vegada en tota aquesta història, hauria cobrat per allò que custodia gratuïtament des de fa generacions.

Iniciatives

Hi ha gent que ja treballa exactament en aquest perímetre. No detallarem aquí les que coneixem, perquè algunes encara no són públiques i no ens correspon dir-les nosaltres. Però existeixen, i amb això n’hi ha prou. El que volem que quedi clar és que aquest article no és una proposta hipotètica que algú hauria de fer un dia: hi ha qui ja s’està posicionant per ser-ne contrapart abans no s’acabi de tancar el mercat per dalt.

Si vols saber-ne més, hauràs d’esperar uns mesos. Però val la pena estar atent.

Per què aquesta no és la batalla perduda

La trampa retòrica de qui es resigna és afirmar que l’única alternativa al laissez-faire extractiu és construir des de zero un model d’IA català que competeixi amb GPT, Claude o Llama. És fals, i és convenient per a qui en treu profit. La nostra alternativa real és més modesta i, precisament per això, més factible: ser contrapart en la transacció que ja existeix.

La indústria ja compra. Ja paga. Ho fa malament, ho fa per intermediaris, ho fa amb opacitat. El nostre rol no és construir l’altre Goliat. És facturar correctament al que tenim al davant.

Hi ha una xifra que val la pena tenir present. Si l’1% del que les grans tecnològiques gasten en dades d’entrenament en català tornés al sistema cultural català, parlaríem de quantitats que cobreixen la xarxa de biblioteques municipals, els ajuts a editorials petites, la digitalització dels fons d’arxiu, i bona part del que avui es finança a contracor o no es finança gens. Aquest 1% no és cosmètic: és la diferència entre un sector cultural que s’esmicola i un sector que es manté.

I, sobretot, encara hi som a temps. Aquesta infraestructura de mercat encara s’està consolidant. Els contractes entre laboratoris i proveïdors es firmen aquest any. Els marcs legals europeus s’estan escrivint aquest semestre. Si el cantó català no es presenta com a actor formal abans del 2027, el rol de proveïdor verificat de dades en català l’ocuparà Better World Books, World of Books UK, o el successor de ZoomBooks que aprengui a no esborrar les pàgines que descriuen el seu propi negoci.

Hi ha una imatge que ens ha rondat tots dos mentre escrivíem aquesta sèrie. Els llibres rars del fons editorial peninsular són matèria primera per a una infraestructura que no controlem, que ens parlarà en català precisament perquè li haurem proporcionat les dades, i que ens facturarà l’ús d’aquesta veu. Pagar dues vegades pel mateix patrimoni, una com a productors, una altra com a usuaris finals d’un model entrenat amb les nostres pròpies dades, és el destí natural d’aquest mercat si no apareixem al mig.

La taula on es decideix el preu encara és oberta. No ho serà gaire més temps.

Aquesta és la tercera i última entrega de la sèrie «L’espoli silenciós», aquí en teniu la resta:

I dels llibres en farem timbals.