La mort de l'autor i l'al·lucinació de la màquina
Vull ser claríssim: no penso que la IA sigui creativa com el poeta. Ets tu, lector, qui decideix què significa allò que llegeixes, i no ho dic jo, ho deia Roland Barthes el 1967.
L'article anterior, on feia un elogi del glitch, em va portar a moltes converses interessants amb gent diversa. Sovint tinc la sensació, i de fet la certesa, que soc un afortunat: estic rodejat de gent molt més sàvia i llegida que jo (no és difícil), persones que sempre m’il·lustren i m’obren portes que jo ni tan sols sabia que existien. Una d’aquestes converses clau va ser amb el poeta Marçal Font Espí, un bon amic, professor d’estudis literaris a la UB, llibreter de vell i una autèntica bèstia de l’escenari que va ser campió d’Espanya de Poetry Slam. Va ser ell qui, en una d’aquestes xerrades, em va introduir al concepte de “La mort de l’autor” de Roland Barthes, una idea que em va explotar al cap i que crec que és la peça que ens faltava per tancar aquest trencaclosques.
Barthes, la postmodernitat i el “copy-paste” infinit
Roland Barthes deia, allà pel 1967, que l’autor no és un “Déu” creador que insufla sentit únic a l’obra, sinó un simple escriptor. Segons ell, el text és un "teixit de citacions provinents dels mil focus de la cultura". L’autor no crea res del no-res, l'autor és, abans que res, un lector que barreja, combina i recull allò que ja existeix.
Aquesta teoria filla directa de la postmodernitat i la pèrdua dels grans relats, cobra avui un sentit inquietant. Si hi ha algun ens que compleixi fil per randa la definició de Barthes, no és l'humà, sinó la intel·ligència artificial. Però amb una diferència abismal: la IA no llegeix, només ingereix. No té biografia, no té passat (més enllà del seus datasets) i funciona teixint citacions estadístiques sense comprendre-les. És l’escriptor barthesià perfecte portat a l'extrem: una màquina de generar text sense origen, sense consciència i, sobretot, sense intenció.
I si la màquina no hi posa la intenció, qui ho fa? Doncs nosaltres. Barthes ho tenia claríssim: la interpretació és propietat del lector. Deia que "el naixement del lector s'ha de pagar amb la mort de l'autor". Davant d'un text generat per IA, això és més cert que mai: la màquina no vol dir res, perquè no vol res. Ets tu, lector, qui decideix què significa allò que llegeixes. Som nosaltres els qui projectem sentit i humanitat sobre un càlcul fred.
Un matís necessari: La IA no és un poeta
Ara bé, i això és molt important, vull fer un matís. Molta gent em va escriure arran de l’últim article per rebatre’m, preocupats perquè semblava que equiparava l’error de la màquina, el glitch, amb la creativitat humana. Vull ser claríssim: no penso que la IA sigui creativa com el poeta. De fet, no dic això en absolut.
Tornem al Marçal. Quan ell recita el seu poema Huir, i diu allò de "huir de quien teme amor... huir para no quedarse quieto", hi posa el cos. Hi ha suor, hi ha una veu que vibra, hi ha una experiència vital de "fugida" que sustenta cada paraula. En el slam, l'autor "mor" metafòricament per entregar-se al públic, però per morir, primer has d'estar viu.
La màquina, en canvi, és el que alguns filòsofs anomenen un "zombi filosòfic". Pot generar un poema que sembli un poema, pot imitar l'estil d'en Marçal o el meu, però no hi ha ningú a casa. Com deia John Searle amb el seu experiment de l'Habitació Xinesa , la IA manipula símbols sintàctics sense entendre'n mai el significat semàntic. Quan la màquina escriu "amor", no sent res; només calcula que la paraula "amor" té una alta probabilitat d'aparèixer després de "sentir".
Elogi de l’accident, no de l’intenció
Per tant, quan en l’article anterior elogiava el glitch, no estava dient “mireu quina artista és la màquina”. Estava dient “mireu quina bellesa hi ha en l’accident”. El glitch ens agrada precisament perquè trenca la il·lusió. Ens recorda que darrere la pantalla no hi ha màgia, sinó codi fal·lible.
La mort de l’autor que Barthes preveia s’ha complert a la màquina de la manera més literal i freda possible. Però nosaltres, els lectors i els poetes de carn i ossos, encara som aquí, interpretant i sentint. I mentre algú com en Marçal pugi a un escenari a deixar-s’hi la gola, la creativitat humana tindrà una cosa que la màquina mai podrà simular: la veritat de qui ha viscut per explicar-ho.
Inspiració i conceptes
Sobre “La mort de l’autor” i Barthes: https://www.lletresbarbares.cat/articles/la-mort-de-l-autor-consequencies-postumes Una anàlisi en català sobre les conseqüències d’aquesta teoria avui dia.
El Zombi Filosòfic i la consciència artificial: https://files01.core.ac.uk/download/655051137.pdf Text acadèmic que explora conceptes com el zombi filosòfic i la simulació en l’era digital.
L’Habitació Xinesa de John Searle: https://blogs.uoc.edu/humanitats/ca/mite-el-cervell-es-un-ordinador-som-les-nostres-connexions-8/ Article al blog dels estudis d’Humanitats de la UOC que explica de manera molt planera per què la computació no és comprensió.