High tech, low life: la resistència cíborg contra el tecnofeixisme
Hackejar el destí abans que ens programin. Si el disseny d'aquesta nova era busca el control absolut, la nostra responsabilitat és imposar-hi l'ètica i l'empatia com a línies vermelles.
A vegades topes amb declaracions que et deixen completament fora de lloc. Aquesta setmana, el meu feed d’X es va veure assaltat per un tuit d’Alex Karp, el CEO de Palantir Technologies. No era una declaració amable de màrqueting ni una promesa de connectivitat global. Era un recordatori brutal del poder, una afirmació sobre com la vigilància i el control de dades són la nova moneda de canvi de la sobirania global. Karp ho va escriure sense embuts assenyalant que les corporacions que no col·laborin amb el complex militar acabaran sent nacionalitzades. Va anar directe al gra, descrivint com la seva empresa, valorada en un quart de bilió de dòlars, converteix l’anàlisi massiva en una eina d’estat.
https://x.com/gothburz/status/2029195870369898845
Aquest tuit, acompanyat d’un text on presumeix de com una audiència de bilionaris riu i l’aplaudeix, és la definició empírica del tecnofeixisme i del tecnofeudalisme. No ens enganyem, no és una anècdota aïllada, és la confirmació que els grans monopolis tecnològics i l’aparell militar s’estan fusionant a plena llum del dia. El mercat premia la velocitat i la predicció, mentre que l’ètica queda com un simple obstacle teòric.
La gàbia invisible del núvol
Tot això lliga de manera brillant amb el que Josep Maria Ganyet exposa a La democràcia mor al núvol. Ens hem empassat el relat d’un món digital asèptic i lliure de friccions, però la realitat és que hem passat d’un espionatge físic i caríssim, com el del Watergate, a una xarxa d’extracció de dades massiva, automatitzada i invisible, com la del Catalangate.
Els telèfons intel·ligents que portem voluntàriament a la butxaca han substituït els micròfons ocults del segle passat. Aquest capitalisme de vigilància extreu el nostre excedent conductual per predir i modificar el nostre comportament. Com apunta Ganyet, la tecnologia canvia a un ritme vertiginós, però el resultat estructural és l’acumulació asimètrica de poder on nosaltres passem a ser simples peons d’aquesta nova estructura de control.
Diumenge passat, la resposta
Davant d’aquesta disrupció que ens vol reduir a simples mètriques per alimentar els algoritmes de Palantir, on podem anar a buscar esperança? Una possible sortida se’m va acudir justament aquest cap de setmana.
Feia un dia fantàstic, gairebé d’estiu, i em vaig posar la meva jaqueta texana preferida. Té un pegat especial al braç, un que diu exactament això, high tech, low life. Podeu veure la foto aquí sota. Mentre feia el vermut, vaig pensar que la resposta a tot aquest autoritarisme digital no estava en les darreres rodes de premsa de Silicon Valley, sinó precisament allà, en la cultura cyberpunk.
Aquest concepte d’alta tecnologia i baixa qualitat de vida ens atrau profundament perquè converteix la distopia en estètica i en una eina d’apoderament. Més enllà del romanticisme immersiu de les llums de neó i la pluja sobre ciutats decadents, el cyberpunk és una celebració de la resiliència humana i de la rebel·lió contra les corporacions. Ens dibuixa un escenari on l’individu marginat aconsegueix apropiar-se de la tecnologia més avançada per hackejar el sistema des de dins. Representa una forma de llibertat crua on l’habilitat tècnica ens dona autonomia per lluitar d’igual a igual.
La resistència cíborg i la lliçó de St. Jude
I aquí és on hem de recuperar les figures clau d’aquell moviment, especialment Jude Milhon, la llegendària furonera (hacker) coneguda com a St. Jude. És un referent tan vital per a mi que el 2021 li vaig retre homenatge durant una xerrada a l’Innbrew. Vaig pujar a l’escenari portant una samarreta que m’havia fet jo mateix amb la seva frase emblemàtica impresa.
Ella ens va demostrar que l’activisme digital requereix embrutar-se les mans. Milhon, forjada en la lluita pels drets civils, va entendre que els ordinadors no eren simples calculadores corporatives, sinó armes d’alliberament social i vies per connectar-nos lliurement sense ser vigilats.
Amb el seu pragmatisme i aquell crit de guerra de la meva samarreta reclamant que les noies necessiten mòdems, ens va ensenyar que el ciberespai no era un espai segur que calgués protegir amb censura, sinó un camp d’entrenament constant. Era el lloc on les dones i les minories podien enfrontar-se a qualsevol agressor d’igual a igual utilitzant el codi com a llei, destruint la victimització passiva mitjançant l’empoderament tecnològic.
El manifest cíborg
I si parlem d’apropiar-nos de les eines, no podem obviar Donna Haraway i el seu text fonamental, el Manifest cíborg. El cíborg de Haraway no és l’eina de vigilància militaritzada que somien a Palantir, sinó una criatura subversiva que utilitza el codi del sistema per desmuntar-lo des de dins. Haraway ens proposa abraçar la nostra condició híbrida entre l’humà i la màquina, no com una condemna, sinó com un espai de resistència on podem teixir xarxes de solidaritat i pervertir les estructures de dominació que ens intenten imposar.
L’antídot humanista
La resposta a un tuit d’un CEO que ens amenaça amb la vigilància perpètua no implica rendir-nos a la desesperança ni fugir de la tecnologia aïllant-nos de tot. La resposta és recordar que encara tenim l’última paraula.
Si deleguem el nostre raonament i la nostra ètica als models predictius, ens diluïm en la maquinària tecnofeixista. Però si mantenim el pensament crític, l’auditoria constant i practiquem una desobediència digital activa, podem trencar aquest destí. El disseny d’aquesta nova era pot semblar basat en una lògica d’extracció despietada, però la voluntat de dotar la tecnologia d’equitat, ètica i empatia és una responsabilitat exclusivament humana. Encara hi som a temps. Al final, l’algoritme només és un reflex dels límits que nosaltres decidim posar-li.