El que ens cal construir és un pensament tecnològic post-europeu
Del manifest militar de Palantir a la necessitat d’una alternativa que vagi més enllà de la indignació i el programari de gestió.
«Però si l’oferta és per fer programari de gestió!». El reclutador estava gairebé ofès. Jo tenia vint anyets i encara estava verd, però ja tenia uns principis. Feia de tècnic al departament d’informàtica de l’Ajuntament de Badalona, un sou modest, però una feina amb sentit, i acabava de dir-li que no a un salt a una gran multinacional tecnològica. El nom de l’empresa em sonava d’alguna cosa i vaig tardar dos minuts a veure que, entre moltes altres coses, fabricaven armament i sistemes de defensa. La meva resposta va ser curta: «i què?».
Aquella desconnexió moral, creure que dissenyar una eina informàtica o un panell de control t’eximeix de la responsabilitat sobre el míssil o la frontera que l’empresa ajuda a militaritzar, m’ha tornat al cap aquesta setmana llegint el darrer deliri publicat per Palantir Technologies a la xarxa X.
En un manifest de vint-i-dos punts, Alex Karp i Nicholas Zamiska (la cúpula de l’empresa) ja no s’amaguen: decreten que l’era de la tecnologia de consum s’ha acabat i demanen que el talent d’occident abandoni la societat civil per construir armament autònom. Ens diuen que la dissuasió nuclear (ja sabeu, allò de qui la té més gran, la bomba) ja no serveix i que la nova pau armada mundial dependrà de la intel·ligència artificial. Però el salt al buit arriba al punt sisè: exigeixen un servei militar universal afirmant que una nació només hauria de lluitar “si tothom comparteix el risc”. És a dir, una tecnooligarquia liderada per un multimilionari que viu aïllat en una finca a New Hampshire, cobrant contractes públics astronòmics, ens exigeix a la resta dels mortals que hi posem la sang.
Habermas no estaria orgullós
Com sempre que l’enginyeria social intenta fer-se passar per ètica, val la pena mirar d’on ve qui la signa. L’investigador Tom Nickel posa el dit en una paradoxa fascinant: Karp va doctorar-se a Frankfurt amb una tesi sobre Jürgen Habermas titulada Aggression in the Lifeworld. El tema central? Com el llenguatge tècnic i especialitzat permet expressar agressió i dominació sense trencar les normes socials. Llegiu aquesta última frase dos cops.
Karp va passar anys estudiant com el vocabulari d’expert crea falsa solidaritat i maquilla l’agressió, i després ha aplicat aquest saber per vendre eines de vigilància. El mateix aparell crític que Habermas havia construït per protegir l’espai vital dels ciutadans davant les lògiques de sistema, Karp l’ha girat al revés per colonitzar-lo amb més eficiència. La ciència sociològica ho diu clar: intentar forçar una unitat nacional de to nostàlgic en una època de màxima desconfiança institucional no genera cohesió, sinó fractura.
El que fan no ho sabem del cert, però ho intuïm del que diuen
Fins aquí la crítica al manifest. Però la manera de parlar de Palantir és només la punta que sobresurt. El que realment em preocupa és l’altra crítica, la més difícil de documentar i també la més greu: què fan exactament amb les dades que mouen. I aquí cal ser honestos: no ho sabem del cert. Els contractes surten fortament censurats, el del NHS britànic, de 586 pàgines, en té 259 de 272 ennegrides en una sola secció, el del Ministeri de Defensa espanyol s’escuda en la Llei de Secrets Oficials, i Europol ha bloquejat 67 de 69 peticions d’accés a informació sobre la seva relació amb l’empresa.
El programari de gestió no existeix
Això ens interpel·la a tots. Palantir no ven patriotisme, ven el mateix “programari de gestió” inofensiu que em venien a mi fa dues dècades, però ara a escala global i sense filtres. Són els que dissenyen la logística perquè s’orquestrin deportacions automatitzades o els que redueixen una crisi humanitària a un punt vermell a la pantalla d’un operari. Apliquen el càlcul termodinàmic a la repressió perquè qui prem el botó, o qui aprova la llei, no hagi de sentir cap culpa.
Aquest és el punt: el “programari de gestió” no existeix. El que existeix és una cadena de decisions. Si dissenyes el panell que permet classificar una família en “prioritat alta de deportació”, has construït l’arma. Si escrius l’API que connecta les dades del padró amb el sistema de puntuació, has escrit el míssil. No hi ha una capa tècnica èticament neutra: la neutralitat és el relat que ven el reclutador.
El manifest és una carta comercial
Aquest text no és un exercici d’autoafirmació per a consum intern de Silicon Valley. És una carta de vendes. I mentre llegim el punt sisè amb incredulitat, els contractes de Palantir ja circulen per tot Europa. Gestionen dades del NHS britànic, tenen contractes amb Europol i amb les policies de Dinamarca, Alemanya i França, entre d'altres.
I a Espanya. El Ministeri de Defensa va adjudicar a Palantir un contracte de 16,5 milions d’euros el 2023, pel procediment de "negociat sense publicitat", per implantar el seu sistema Gotham. Invocant la Llei de secrets oficials, es van esquivar les preguntes sobre qui havia assessorat l'adjudicació. Palantir opera aquí des del 2018 i ja facturava milions sense tenir, oficialment, cap empleat al país. No és una anècdota aïllada: és el patró operatiu a tot Europa.
Hi ha una altra via, i també és tècnica
Aquí és on vull ser clar, perquè m’avorreix la crítica purament denunciativa: no n’hi ha prou amb dir que Palantir és tecnofeixisme. La qüestió és que si nosaltres no construïm una alternativa amb una volada tècnica equivalent, el relat que es queda dret per defecte és el seu. I el seu relat té una virtut perversa: no defuig els temes incòmodes. Parla de seguretat d’estat, de defensa, de fronteres, de salut pública. Diu les coses amb una claredat brutal.
La resposta no pot ser fugir d’aquests temes. No podem pretendre que la seguretat de l’estat no existeix o que cap govern europeu necessitarà mai analitzar grans volums de dades per prevenir un atemptat. Pretendre això és tan cínic com el seu manifest, només que des del costat oposat. Si l’única veu que parla clar sobre aquests temes és la de Palantir, Palantir guanya per abandonament.
El que ens cal construir és un pensament tecnològic post-europeu, per manllevar l’expressió del filòsof Yuk Hui, que el 2025 va publicar Post-Europa (gràcies Pere per la recomanació). Hui proposa que el “no tenir llar” sigui el punt de partida per construir una individuació tècnica pròpia, que no sigui ni la submissió al model californià ni una nostàlgia tancada.
Traduït a llenguatge d’infraestructura, això vol dir una via que plantegi els mateixos problemes, seguretat, defensa, fronteres, salut, però els resolgui amb arquitectures compatibles amb la democràcia: privadesa per disseny, auditabilitat algorítmica, dades federades i codi obert verificable. Tot això existeix al taller, no és ciència-ficció. El que falta és voluntat política i l’ambició de no copiar el model que estem criticant només posant-hi una bandera blava amb estrelles. Projectes com Gaia-X hi apuntaven, i el fet que Palantir se n’hagi fet membre fundador hauria de ser un escàndol.
Què coi estem construint?
La vertadera amenaça per a les nostres llibertats no té nom de polític estrident ni es redueix a personatges com Trump. El perill real i immediat són empreses com Palantir, que tenen l’objectiu deliberat de passar per sobre de l’estat i de la democràcia, substituint la sobirania dels ciutadans per algoritmes privats i decisions preses en una caixa negra.
Defensar el «i què?» davant d’un reclutador és una decisió individual. Estendre la mateixa lògica a les decisions d’estat, quins contractes signem, amb quines empreses, sota quines clàusules de transparència, és el pas que ens falta. I construir una via tecnològica post-europea que no depengui d’empreses com Palantir per funcionar és el pas següent, més difícil i més urgent. No es tracta de ser anti-americà, es tracta de ser pro-democràtic, i aquesta diferència ens la juguem a cada licitació pública.
El dubte que em queda: si els qui adjudiquen 16,5 milions a Palantir ja han renunciat a construir res de propi, qui els passarà comptes? Perquè més enllà de la queixa reactiva, la pregunta real és: si no volem el seu model, què coi estem construint?
Imatge de portada: «Palantir pavilion, World Economic Forum, Davos, Switzerland», de Cory Doctorow, gener del 2017. Llicència CC BY-SA 2.0.
Gràcies per l'article. Sobre la nostra alternativa, penso que no podem esperar una solució que passi per la mediació d'unes institucions condemnades a una contradicció, en la pràctica, esbiaixada. Tu mateix l'assenyales: el Jano del Govern espanyol s'erigeix com el gran opositor al capital tecnològic quan aquest adopta postures que activen el seu electorat dur, alhora que fa negoci amb ell per a reforçar la pota opressiva de les capacitats estatals. Què n'opines? Crec que la teva proposta és interessant per a un projecte polític de classe, independent i democràctic, orientat a un exercici emancipador de la dada (si això és possible). Això, però, implica la deconstrucció de les categories imposades per l'Estat capitalista (seguretatat, fronteres, defensa), i l'articulació de les eines de desenvolupament de tecnologies, per unes altres que responen als interessos de la classe treballadora. A grans trets. El perill immediat no és només Trump, ni només Palantir, és tot alhora: el capital. Els nostres Estats són un dels seus braços. De nou, gràcies per les teves reflexions.