El càlcul energètic de la misantropia
Mentre Sam Altman ens redueix a màquines ineficients, la veritable (i necessària) innovació exigeix posar la tecnologia al servei de les persones.
No acostumo a escriure en diumenge. De fet, intento desconnectar al màxim de les pantalles el cap de setmana, però avui tinc una ràbia a dins que necessitava canalitzar abans no em mengi per dins. I escriure acaba sent una molt bona teràpia.
El detonant ha estat escoltar les darreres declaracions de Sam Altman. Mentre nosaltres intentem construir tecnologia que serveixi a les persones, la visió des de Silicon Valley cada cop s’assembla més a una distopia on els humans som simples molèsties ineficients. Aquesta desconnexió no és nova, però el nivell de cinisme i misantropia està arribant a uns límits intolerables.
L’ésser humà reduït a un càlcul energètic
Fa pocs dies, el CEO d’OpenAI va fer una comparació glaçadora sobre el consum energètic. En lloc de fer autocrítica sobre la petjada ecològica brutal d’entrenar els seus models, Altman es va dedicar a comparar l’energia que necessita una IA amb l’energia que costa “entrenar” un ésser humà.
Segons ell, per tenir un humà intel·ligent, has de comptar els 20 anys de vida, tot el menjar que ha consumit durant aquest temps i, fins i tot, l’evolució general dels 100.000 milions de persones que han viscut per aprendre a no ser devorats per depredadors. Sota aquesta lògica purament utilitarista i freda, conclou que la IA ja ens ha atrapat en eficiència energètica.
Com molt bé m’ha apuntat l’Ariel Guersenzvaig a LinkedIn fa una estona: ja li havíem sentit dir coses estúpides al Sam, com que els humans som simples lloros estocàstics o que no s’imaginava criant un fill sense ChatGPT, però això afegeix un nivell completament nou de misantropia a la seva estupidesa.
I té tota la raó. Pels tecnoligarques, la intel·ligència humana és un recurs més, una mètrica que volen desvincular de la biologia humana per portar-la cap a les seves granges de servidors. Ens veuen com a màquines ineficients de processar dades.
El contrapès: Ciència, transferència i humanitat
Davant d’aquesta fredor algorítmica, l’altre dia vaig viure exactament el contrari. Aquest passat dijous vaig tenir l’honor de presentar una comunicació al CoDi 2026, el Congreso de Divulgación, Transferencia e Impacto Social de la Ciencia.
El congrés parteix d’una premissa fonamental i preciosa: la societat, que amb els seus impostos paga la investigació científica, té tot el dret a rebre’n els beneficis o, com a mínim, a saber en què s’inverteixen els seus diners.
Allà, a la taula d’Igualdad y diversidad (II), la Gemma Barberà (de la UPF) i jo mateix vam presentar la nostra recerca del projecte Signaria: “Identidad sonora personalizada mediante IA para personas sordas signantes”.
Signaria és precisament l’encreuament on la high-tech es posa al servei de l’humanisme. Treballem per desenvolupar un prototip de veu sintètica personalitzada perquè les persones sordes signants puguin participar en entorns radiofònics i audiovisuals sense renunciar a la seva llengua, la llengua de signes catalana (LSC). A diferència dels models fets per a llengües hegemòniques que demanen dades massives que aquí no tenim, el nostre canvi de paradigma metodològic implica fer servir gloses nuclears, reduint la necessitat de dades i traslladant la interpretació a models de llenguatge capaços de generar una expressió coherent.
Fa messos que estic immers en aquest projecte, aprenent un munt cada dia. Més endavant ja us parlaré a fons de tota la transferència tecnològica que estem generant gràcies a la unió de lingüistes i informàtics, i de com estem dissenyant metodologies procedurals d’augmentació de dades usant algoritmes deterministes. Però el que avui vull destacar és l’ànima d’aquestes iniciatives.
Miralls d’esperança al CoDi 2026
El congrés va ser una injecció de vida. Lluny dels discursos i del tecnofeudalisme de Silicon Valley, allà vaig veure investigadors deixant-s’hi la pell per fer un món millor:
Petites mirades: una propuesta de divulgación científica con perspectiva de género para alumnado de primaria (Margarita Becerra García, Sabrina Menéndez Rodríguez i Sergi Vila de Vicente de la UB). Amb motiu de l’11F (Dia de la dona i la nena a la ciència), investigadores reals van per les escoles a fer divulgació del paper de la dona a la ciència, amb un impacte i una taxa d’èxit espectaculars.
Ciencia en la calle: inclusión y alfabetización STEM en entornos desfavorecidos (Alicia Jurado López i Manuel Mora Márquez de la U. de Córdoba). Apropant activament la ciència a barris desfavorits que el sistema acostuma a deixar als marges.
El género en la seguridad vial: estrategias comunicativas para visibilizar el impacto de la investigación en la sociedad (Patricia González-Aldea, Eva Herrero Curiel i Silvia Santos Cuadros de la UC3M). Un grup d’enginyeres i comunicadores que demostren com el cinturó de seguretat dels cotxes està dissenyat per a cossos d’homes, i com l’ús de la comunicació pot salvar vides de dones, aportant dades empíriques que demostren que la recerca liderada per dones té un impacte social molt major.
La clau és recuperar el significat
Haver entrat al projecte Signaria i haver compartit espai amb aquesta gent al CoDi 2026 m’ha fet recuperar la fe en la humanitat, en la ciència i en la veritable creació de coneixement.
Hem de tenir-ho clar: el món de la ciència no és propietat dels tecnoligarques ni dels senyors de la vall del silici. El coneixement ens pertany. Les bases de la recerca universitària, social i humanística són sòlides i hi ha moltíssima gent empenyent cap a la direcció correcta. Només ens cal protegir aquests espais i defensar-los amb dents i ungles de qui vol reduir la nostra existència a un càlcul termodinàmic de pèrdues i guanys.