Eina, no oracle

Apunts d'hemeroteca contra el nou anticalculadorisme i la trampa dels segells "100% humà". El que de debò importa no és la màquina que ens allibera del treball mecànic, sinó el criteri humà

Últimament no són pocs els que, amb una miqueta de supèrbia ben planxada, anuncien que ells no fan servir IA. Ho diuen com qui ensenya un carnet. Alguns fins i tot volen certificar-ho: un segell, una etiqueta, un “100% humà” estampat al peu de pàgina, un manifest signat. I el discurs s'aplaudeix. Es comparteix. Es premia.

No els culpo. De debò que no. Però deixeu-me estirar el fil, perquè hi ha una trampa maca amagada aquí dins.

El certificat impossible

Imagineu que jo acabo un text i, en comptes de “fet sense IA”, hi poso “fet amb amor”. M'hi jugo la reputació: aquest article està fet amb amor. Com ho certifiqueu? Com ho traceu? Quina auditoria em munteu per confirmar que, mentre l'escrivia, jo estimava el que feia i no anava pensant en el sopar? No hi ha manera. L'amor no deixa metadades. No hi ha un log del meu sentiment.

Doncs “fet sense IA” és exactament el mateix. És una declaració d'intencions disfressada de dada verificable. No pots demostrar l'absència d'una eina de la mateixa manera que no pots demostrar la presència d'un sentiment. Pots jurar-ho, i jo et puc creure o no, però el segell no certifica res: certifica que vols que et creguin. I si algú us ven que sí que es pot traçar, que hi ha un detector fiable, que la màquina caça la màquina, desconfieu, perquè aquests detectors fallen.

I aquí ve la part que m'interessa: aquesta angoixa per certificar la puresa no és nova. Ni de bon tros. Ens la torna a vendre la mateixa tecnooligarquia ianqui que primer et fabrica la por i després et cobra l'antídot, però l'hem viscuda abans, calcada, amb un catxarro que avui ens fa tanta gràcia que el regalem als nens: la calculadora.

Descarregueu el cervell!

Remenant, o furgant (com m’agrada dir-ho d’ençà que he descobert la paraula) hemeroteca, he trobat coses divertides.

Any 1907. Un anunci de la màquina de calcular Brunsviga al Diario de Reus porta un eslògan de dues paraules que és una ordre: “¡DESCARGAD EL CEREBRO!”. Descarregueu el cervell. El 1907. Si això us sona a la landing page de qualsevol startup d'IA d'avui, és perquè ho és, paraula per paraula.

Salteu al 1974. A La Garrotxa, al setmanari d'Olot, hi ha un anunci a pàgina sencera d'unes calculadores electròniques marca SIBIDI. I qui hi surt, presidint-lo, avalant-lo? La cara d'Albert Einstein. El text promet “verdaderos cerebros electrónicos” i obre amb la frase mare de tota la publicitat tecnològica de la història: “Ganar tiempo al tiempo, es ganar mucho dinero”. A sota, la llista d'oficis que ho necessiten: científics, comerciants, enginyers... i també, fixeu-vos-hi, estudiants, mestres i mestresses de casa. I la traca final, la democratització: “POR SOLO 2.390 ptas. puede disfrutar de un cerebro electrónico. Cabe en todos los bolsillos y en todos los presupuestos.”

Comptem els moviments d'aquest anunci: reclam de productivitat, el prestigi robat d'un geni que no hi té res a veure, la promesa d'un cervell comprable, la llista universal d'oficis i l'argument que ara està a l'abast de tothom. Són, un per un, els cinc moviments de la publicitat de la IA generativa de 2026. No s'assemblen: són idèntics.

I encara millor (o pitjor). El mateix 1974, un anunci al Mundo Deportivo et venia directament la desconfiança en el teu propi cap: “DESPUÉS DE HABER UTILIZADO ESTA CALCULADORA ELECTRÓNICA NO VOLVERÁ A FIARSE NUNCA MÁS DE LAS OPERACIONES A MANO.” No et vendré una eina, et vendré que no et fiïs de tu. I el 1989, la Casio FX-850P programable s'anunciava amb un guinyol de picardia que avui firmarien mil comptes de TikTok: “Como parece una calculadora de bolsillo, te la podrás llevar de exámenes. Cuando se den cuenta, habrás acabado la Carrera.”

La màquina de fer trampes. El cervell de lloguer. La fi de l'esforç. Tot inventat i imprès abans que jo nasqués.

La por també venia de sèrie

I si la propaganda era la mateixa, la por hi feia de contrapès exactament igual. De fet, aquesta por és molt més vella que la calculadora. És més vella que gairebé tot.

Aneu fins al segle IV abans de Crist. Al Fedre, Plató posa en boca de Sòcrates el mite del déu Thot, que presenta al rei d’Egipte el seu invent, l’escriptura, com un “remei per a la memòria i la saviesa”. I el rei li respon que és justament al revés: “aquest invent produirà oblit en les ànimes dels qui l’aprenguin, perquè deixaran d’exercitar la memòria, confiats en l’escrit, evocaran les coses des de fora, per mitjà de signes aliens, i no des de dins, per si mateixos”. Llegiu-ho bé: fa dos mil quatre-cents anys, el primer influencer antitecnologia de la història ja avisava que la nova eina, l’escriptura, ni més ni menys, ens atrofiaria el cap. La ironia és deliciosa: ho sabem perquè Plató ho va escriure.

Feu un salt de vint segles i el guió no ha canviat ni una coma. L'argument estrella dels apocalíptics de la IA, que delegar en la màquina ens atrofia la ment, apareix, textualment, el 1903. La revista La Ciudad de Dios escrivia que manejar símbols “convierte al entendimiento en un autómata” i sentenciava: “el automatismo intelectual es la enfermedad dominante”. La malaltia de l'automatisme intel·lectual. Cent vint anys abans del primer article de diari sobre com el ChatGPT ens fon les neurones.

I no ho deia un qualsevol. El 1916, en un discurs a Salamanca, Miguel de Unamuno feia el salt complet, el mateix que avui fem de la calculadora a la IA: advertia contra les “máquinas de pensar, que son como la máquina de calcular, que no se equivoca nunca hasta que le salta un piñón”. I rematava amb la frase que podries retallar i enganxar a qualsevol manifest humanista d’ara mateix: “Para este virtuosismo desaparece el hombre. Falta la agudeza que crea y que improvisa.” El 1916. Ja estava tot pensat, argumentat i publicat.

Fins i tot teníem el nostre defensor de l’”encara no, nen”. Es deia Joan Guillamet, escrivia des de Figueres, i el 1981, al Correu Català, demanava que la mainada comptés “amb el cap en comptes de fer-ho amb els dits o amb una calculadora”, perquè “quan hagin assolit degudament l’edat adulta, ja hi seran a temps”. No demanava prohibir-la: demanava ajornar-la. Us sona? És, clavada, la posició majoritària d’avui sobre la IA a les aules: no que sigui dolenta, sinó que arriba abans que s’hagi format la facultat que substitueix.

Un general franquista contra el 'hype' de la IA

I ara la meva peça preferida de tot el pilot, perquè fa riure i, sense voler, ho encerta tot.

Any 1957. La revista Ejército publica un article del tinent general Alfredo Kindelán Duany titulat, amb tota la solemnitat del món, “La guerra cibernética”. Kindelán s’esparvera davant d’una nova modalitat bèl·lica que anomena, literalment, la “guerra de pulsadores”: el somni d’una guerra on “els contendents, separats entre si per milers de quilòmetres, asseguts davant de sengles taules, en refugis profunds, premin, en el moment oportú, botons o polsadors” per llançar coets segons les imatges que apareixen en pantalles de radar. Un general espanyol imaginant la guerra de drons per control remot... el 1957.

Però el millor ve quan Kindelán, per calmar la “psicosis colectiva” que, diu, ha inflat “una premsa sensacionalista”, es posa metafísic i deixa anar la frase que hauria de presidir tot debat sobre IA: “Los robots más maravillosos no son inteligentes, aunque lo parezcan; no son más que máquinas. Útiles mecanismos capaces de ahorrar al hombre de ciencia ingentes tareas... Ellos no piensan; por ellos pensó el inventor al crearlos.” I ho rebla amb una sortida entre teològica i tronada: “El Supremo Hacedor otorgó al hombre el libre albedrío, pero éste no sabe transmitirlo a sus creaciones.”

Rieu, sí. Però fixeu-vos què està dient un general franquista amb galons i vocabulari de sagristia: que la màquina no pensa, que és una eina, que qui pensa és qui la va fer i qui la fa servir. El 1957, un militar ja havia entès el que a molts opinadors d’avui encara se’ls escapa: que el terror i l’embadaliment són les dues cares de la mateixa confusió, la de creure que la màquina té ànima. No en té. Té un endoll.

Però la calculadora no feia la comptabilitat

I aquí és on cal aturar-se, respirar i dir la cosa important, perquè és la que ho canvia tot.

La calculadora no feia la comptabilitat pel comptable. No la feia. El comptable seguia havent de saber què sumava, per què ho sumava, on posava cada xifra i què significava el resultat. La màquina no li estalviava el criteri: li estalviava el temps. Li treia de sobre la part rutinària i mal pagada, comprovar tres vegades una columna de números per si el cap havia badat, i li deixava el cap lliure per a la feina que de debò era feina. Era una eina. Sempre va ser una eina.

I la prova la tenim en qui més en sabia, de matemàtiques. No van ser els matemàtics ni els mestres els qui la van témer: van ser els primers a voler-la a l’aula. En plena Guerra Civil, el maig del 1937, l’escola republicana catalana no la prohibeix: la posa al currículum de tercer curs, “càlcul mental i pràctic. Senzilla idea de les màquines de calcular”. I mig segle després, quan encara hi havia qui arrufava el nas, Maria Antònia Canals, una de les grans de la didàctica de les matemàtiques d’aquest país, responia amb una frase que serveix tal qual per a la IA: “ja fóra passar de fer càlcul prohibint la calculadora, a fer-lo comptant-t’hi. Però a mi em sembla que cal anar molt més lluny!”

Anar molt més lluny.

I què va passar amb aquella substitució laboral massiva que anunciaven els profetes? Que no va passar com deien. Ho constatava sense dramatisme una columna d’Àncora, el setmanari de Sant Feliu de Guíxols, el 1972: dèiem que arribàvem “al borde de un desastre laboral en el empleo oficinista”, i “afortunadamente no ha sido así”. La feina d’oficina no va desaparèixer: va créixer. La màquina que havia de matar l’ofici del comptable es va convertir en la qualificació que el definia; als anys seixanta les ofertes de feina ja demanaven saber “contabilidad mecánica” com a mèrit, no com a amenaça.

I el segell de puresa, el “fet sense calculadora”? No existeix. Mai va existir. Podeu buscar-ho: ningú, en cent anys de premsa catalana i espanyola, no va escriure mai un article demanant prohibir la calculadora. Zero. El màxim va ser l’”ajornem-la” d’en Guillamet. Perquè, en el fons, tothom sabia el que costa tant d’admetre avui: que no pots certificar que una comptabilitat s’ha fet sense calculadora, ni falta que fa, perquè el que val no és si vas fer servir l’eina, sinó si el resultat és bo i si el criteri era teu.

Eina, no oracle

Torno al principi. Quan algú penja el segell “fet sense IA” com una medalla, no està certificant res traçable: està fent una declaració moral, com el “fet amb amor”. I està bé sentir-se orgullós de la pròpia feina, faltaria més. El problema no és l’orgull. El problema és que aquesta puresa la dissenya i la ven la mateixa gent que et va vendre la por: una tecnooligarquia amb noms, cognoms i balanços, que guanya igual si compres el seu model per anar més ràpid que si compres l’antídot per demostrar que no l’has fet servir. La por i el hype són el mateix negoci vist des de dues cares.

Perquè la IA, com la calculadora, no és una màquina de fer llibres ni de fer disseny gràfic. No té agència. No decideix res. És una eina. I com abans l’entenguem com a eina, com abans deixem d’esperar que ens faci la feina o de tremolar perquè ens la prendrà, abans podrem fer el que Canals demanava: anar molt més lluny. La calculadora no va fer el comptable més tonto, va fer que el comptable dediqués el cap a coses que valien més que sumar columnes. La pregunta no és si l’has feta servir. La pregunta és què has fet tu amb el temps que t’ha alliberat.

El que no es pot certificar mai, ni amb un segell de “fet sense IA”, ni amb un de “fet amb amor”, és justament l’únic que importa: el criteri, la cura, la mirada que decideix què val la pena i què no. Això no hi ha matriu de probabilitats que ho computi, ni etiqueta que ho garanteixi. Això el tenim nosaltres. I mentre el tinguem, tant li fa quina tecla premem.