Diumenge vaig fer el ridícul: el dia que l’algoritme em va donar el que volia veure

Sobre la vergonya de compartir AI Slop, la mort de Renee Nicole Good i per què el tecnofeudalisme prefereix que discutim sobre vídeos falsos mentre ells automatitzen la repressió.

Diumenge vaig fer el ridícul. No va ser en una conferència, ni en una conversa especialitzada, ni a la feina. Va ser en la banalitat de l’scroll infinit d’Instagram, aquell lloc on la nostra atenció va a morir lentament. Vaig veure un vídeo: una directora d’escola, amb l’aplom d’una heroïna de Hollywood i un bat de beisbol a les mans, expulsava agents de l’ICE del seu recinte. La imatge era perfecta. Era catàrtica. Era granulosa, tremolosa, verídica. Era exactament el que el meu cervell, esgotat per la deriva autoritària de Trump, necessitava veure: l’autoritat moral exercint la força contra l’autoritat estatal.

Ho vaig compartir a stories immediatament. Sense pensar. Sense verificar. Jo, que us parlo de la “mort de l’autor” i de com les màquines al·lucinen. Jo, de qui s’espera un cert criteri.

Vaig rebre un missatge de la Gina (gràcies, Gina, per salvar-me de la meva pròpia arrogància): “és IA”.

Ho vaig esborrar corrents, tot vermell de vergonya. “Que no ho pillis tu, té tela”, em deia. I tenia raó. Però la vergonya és un sentiment improductiu si no l’interroguem. Per què vaig caure? Per què, malgrat saber que vivim en l’era del AI Slop, aquella brossa sintètica que inunda la xarxa, vaig voler creure que aquell vídeo era real?

La resposta és que estem vivint sota un règim de tecnofeudalisme que ha fet la realitat tan insuportable que el simulacre esdevé un refugi necessari.

La sang real de Renee Good

Per entendre per què el vídeo de la directora amb el bat va córrer com la pólvora, hem de mirar la sang que sí que s’ha vessat. Aquest gener, a Minneapolis, un agent de l’ICE va matar Renee Nicole Good, una mare de 37 anys i poeta, davant de l’escola del seu fill.

La realitat és bruta i burocràtica. Renee no va tenir una escena heroica, va ser assassinada en un cotxe ple de peluixos mentre els agents impedien que ningú l’ajudés. Davant d’aquesta impotència, el vídeo de la directora funciona com un analgèsic digital. La IA no va generar una imatge, va generar un desig col·lectiu. Va agafar l’arquetip de l’heroi i el va convertir en AI Slop: contingut d’alta viscositat emocional dissenyat per ser ingerit sense mastegar.

Jo volia que fos veritat perquè la veritat alternativa era massa dolorosa.

L’arquitectura invisible

Mentre nosaltres compartim vídeos falsos de resistència analògica, l’Estat construeix una gàbia digital. L’administració Trump de 2025 no necessita camises marrons trencant vidres, té Palantir.

Mentre jo m’emocionava amb un bat de beisbol pixelat, l’ICE operava amb el nou sistema operatiu de deportació de Peter Thiel. Aquest sistema no busca “criminals”, gestiona logístiques. Utilitza una app anomenada Elite que dota els agents d’una “puntuació de confiança” sobre on trobar les seves víctimes.

Això és la banalitat del mal actualitzada. L’agent que mira l’app Elite no veu una família, veu un punt vermell en un mapa, una notificació push i una mètrica d’eficiència. Palantir opera l'uberització de la deshumanització: converteix el control migratori en una tasca de gig economy on el patiment humà es redueix a recollir, entregar i processar.

El miratge de l’estatus

Tornem al meu error. Per què em vaig sentir tan avergonyit? Perquè l’estatus intel·lectual se sustenta en la fantasia que encara som els sobirans de la nostra mirada, capaços de distingir el mapa del territori. Però en l'era del slop, el mapa s’ha menjat el territori.

Hem entrat en el nihilisme epistèmic. L’estratègia d’inundar la zona de merda ha triomfat perquè ara està automatitzada. Quan el feed és una barreja indistingible de genocidis en 4K i deepfakes generats per granges de clics, la verificació esdevé un acte de resistència esgotador.

La meva errada no va ser un descuit, va ser fatiga cognitiva. El meu desig de justícia poètica va superar el meu filtre crític. I això és exactament el que el sistema vol: que ens empassem l’esquer del simulacre mentre ells segueixen operant la maquinària sense que ningú els miri les mans.

La lliçó no és que “hem de verificar més”, que també. De fet, hauríem de tenir a mà eines com VerificaRTVE o seguir de prop projectes europeus com EFCSN, que intenten posar una mica d’ordre en aquest caos informatiu. Però la lliçó profunda és que la veritable resistència no serà “compartible”. No tindrà la brillantor estètica de Nano Banana. Serà lenta, humana i probablement no tindrà likes. Serà desconnectar-se del feu del núvol i organitzar-se a peu de carrer.

Però, joder, com m’hagués agradat que aquell bat fos real.