Algoritmes sense ànima per a programadors sense ofici

La gran paradoxa del progrés: condemnem l'art sintètic com un robatori, però abracem lliurar l'esforç del nostre ofici a una intel·ligència artificial.

Fa vint-i-cinc anys que programo. Sempre que m’ho pregunten, responc el mateix: soc un artesà del software. Si miro enrere i calculo les hores que he invertit a escriure codi tediós i repetitiu, la xifra impressiona. Però funciona exactament com l’entrenament d’un esportista d’elit: ningú arriba al cim sense haver passat milers d’hores prèvies en un gimnàs fent sèries mecàniques i avorrides que ningú aplaudeix. He dedicat mitja vida a fer aquestes repeticions invisibles, desmuntant i muntant l’engranatge del codi per guanyar la memòria muscular de qui treballa al seu propi taller. Avui, observo el panorama de la intel·ligència artificial generativa amb una barreja de fascinació tècnica i una profunda preocupació humanista.

L’arribada d’aquestes tecnologies ha capgirat la manera com entenem el treball i la creativitat. Però enmig d’aquesta revolució, s’està consolidant una asimetria brutal i silenciosa que val la pena disseccionar.

La paradoxa de l’automatització i el treball invisible

Si us hi fixeu, la reacció pública davant d’aquesta onada d’automatització revela una disparitat curiosa. D’una banda, quan la IA substitueix dissenyadors gràfics o il·lustradors, la societat esclata en una indignació visceral i es generen campanyes de boicot. De l’altra, quan les corporacions fan servir aquestes mateixes arquitectures per generar codi informàtic i automatitzar la feina dels desenvolupadors, ho rebem amb una acceptació pràcticament unànime.

Per què plorem pels artistes i celebrem l’automatització dels programadors?

La resposta no és tecnològica, és sociològica. La programació es percep com una disciplina purament utilitària i determinista. Quan una IA genera codi, només li exigim eficàcia: si compila, no falla i resol el problema, és un èxit. No li demanem intencionalitat emocional. A més, el codi és el que s’anomena “treball invisible”. És abstracte, opac i existeix amagat als servidors rere interfícies polides, com que no es veu, el codi sintètic no ofèn l’espectador.

L’art, en canvi, té un valor expressiu que interpel·la la consciència de manera immediata. L’obra gràfica és hipervisible. Per a un artista, que la seva identitat visual sigui processada sense consentiment per generar imatges sintètiques s’interpreta, amb tota la raó, com un vandalisme cultural i un robatori del seu estil.

Guanyar un premi amb IA per donar una lliçó d’ètica

Aquesta dicotomia es torna encara més complexa quan entrem en el terreny de la fotografia documental, on literalment ens juguem la confiança col·lectiva en allò que considerem real.

Ens podem preguntar: és ètic que un fotògraf guanyi un concurs utilitzant IA? La resposta ens la va donar, de forma magistral, Boris Eldagsen l’any 2023. Aquest veterà artista va utilitzar IA per crear l’obra The Electrician, va guanyar els Sony World Photography Awards i, tot seguit, va comparèixer presencialment per renunciar al premi de manera pública.

The Elctrician - Boris Eldagsen

Eldagsen va fer un gran exercici de divulgació: va encunyar el terme “promptografia” per separar radicalment aquesta nova disciplina de la fotografia tradicional. La seva lliçó ètica va demostrar que la IA no és una amenaça per a la creativitat, sempre que s’utilitzi des de l’honestedat i la transparència. El problema no és l’eina, sinó l’engany i l’intent de fer passar per real i humà un producte sintètic.

L’epidèmia dels ‘vibe coders’ i la fi de l’artesania

Tornant a les meves trinxeres, hi ha una conseqüència d’aquesta automatització que em fa patir especialment per als nous programadors.

Com us deia a l’inici, en els meus 25 anys d’ofici he dedicat incomptables hores a resoldre errors absurds. Era tediós? Absolutament. Però aquella fricció constant, aquell xoc de cap contra la pantalla per entendre per què un bucle fallava o la memòria es desbordava, no era temps perdut: era pedagogia pura. Això em va atorgar un coneixement estructural de l’enginyeria informàtica que la IA no et pot regalar, i que és el que realment forja un artesà.

Ara estem veient com la indústria promou la figura del vibe coder. Es tracta d’un usuari que, sense una base estructural d’enginyeria, genera aplicacions completes motivat només per “una idea i bones vibracions”, delegant absolutament tota la construcció de la lògica a la intel·ligència artificial.

Quin és el resultat a la pràctica?

• Codi fràgil: Entramats caòtics, ineficients i impossibles de mantenir.

• Deute tècnic: Solucions construïdes sobre fonaments inestables que tard o d’hora col·lapsen.

• Escletxes de seguretat: Aplicacions plenes de vulnerabilitats que la IA no preveu i el vibe coder no sap ni que existeixen.

El vibe coder mai substituirà un bon enginyer perquè el seu resultat pot ser intrínsecament defectuós a escala comercial. Els nous programadors que avui deleguen cegament la feina a la màquina aconseguiran resultats molt ràpids, cert, però es perdran l’oportunitat d’aprendre com funciona l’arquitectura de debò. El patiment de picar aquelles línies absurdes era la nostra millor escola.

La tecnologia només brilla si l’humà que l’opera entén el camí. Si buidem de contingut l’ofici de l’artesà del software, de la mateixa manera que es buida la intencionalitat emocional de l’artista, acabarem ofegats en un món de programari inestable i art generat en sèrie.

La màquina pot predir matemàticament quin és el següent fragment de text (token) més probable, però només nosaltres podem decidir si aquest codi, o aquesta imatge, té un propòsit i una ànima reals.