8M: l'aliança silenciosa

Reflexions sobre l'aliança masculina, la inèrcia de gènere i les referents que sostenen el nostre món.

He pensat molt si publicar aquest text o no, si em toca parlar i quin ha de ser el meu rol en aquesta data. Com ja m’he acostumat a fer quan un tema em genera dubtes, he buscat respostes en els estudis sociològics sobre l’aliança estratègica masculina. La ciència ens diu, segons investigacions com Disadvantaged Group Activists’ Attitudes toward Advantaged Group Allies in SocialMovements, que l’aliat ideal per al moviment feminista és aquell que demostra una alta fiabilitat operativa però manté una baixa influència. Això implica cedir el lideratge i actuar des de la deferència. Igual que reivindiquem l’11F per a les dones i nenes a la ciència, l’esperit del 8M hauria de ser present cada dia. Al final, he decidit publicar això avui, 7 de març, precisament perquè el 8M no em toca a mi ser el protagonista.

La victòria domèstica contra el món exterior

Quan la meva filla volia que tot fos de color rosa, vaig prendre una decisió pràctica i vaig ampliar el meu armari amb prendes de color rosa. Volia ensenyar-li que els colors no tenen gènere i que la roba és només roba. Ara que té nou anys observo com aquesta petita victòria domèstica xoca massa sovint amb la inèrcia del món exterior. A la seva escola tenen molt treballat aquest aspecte i fomenten un joc al pati totalment cooperatiu. La bufetada de realitat arriba quan anem a una festa d’aniversari fora d’aquesta petita bombolla del cercle escolar, on l’escena em retorna de cop a la meva infantesa: nens jugant a futbol i nenes jugant a ballar o a maquillar-se.

Aquesta frontera invisible em fa pensar molt en el manifest cíborg de Donna Haraway, un text que ja vaig reivindicar a High tech, low life: la resistència cíborg contra el tecnofeixisme. Haraway ens proposa abraçar aquesta figura com un espai de resistència per pervertir les estructures de dominació que ens intenten imposar. Trencar la norma d’un color o triar a què jugar no hauria de ser un acte de rebel·lió, sinó l’estat natural d’un sistema desprogramat de binarismes.

La bastida invisible que sosté el dia a dia

Demà és 8 de març. En dies com aquest és molt fàcil caure en grans discursos buits, però la meva única intenció és fer un pas al costat i donar les gràcies amb total franquesa. Ni aliado, ni aliade, ni pink o purple washing ni merdes per l’estil. Perquè si faig una anàlisi honesta, la veritat pura i dura és que gran part de la meva bastida intel·lectual i vital se sosté literalment sobre dones.

I quan parlo de referents no només penso en pioneres acadèmiques, sinó en les dones que fan moure el món cada dia des de la seva trinxera: ma mare, que sempre intenta estar a l’última en tecnologia i ens cuida amb un rostit que ens té el cor robat, l’Anna, que prepara els adolescents per al demà des de l’institut, la Judit, que acaba d’aterrar a una nova feina amb tota l’energia, la Noe, que cada matí a les set obre la porta de l’institut i arrenca somriures d’alumnes i companys, la Rosa, que ha d’estar al dia de la moda i conèixer els gustos de totes les presentadores que vesteix, la Vero, que dona amor diàriament ensenyant anglès a nens i nenes de deu nacionalitats diferents, la Zaida, que sempre posa de la seva part per resoldre conflictes, la Sara, que cada dia té canalla esperant-la a l’escola, la Glòria, que ens regala la seva veu com a cantant, la Caridad, que es baralla cada dia amb mètriques i kpis, la Inés, que tot i ser tan jove està fent una feina brutal a Signaria, i la Gemma, que ho dona tot per la llengua de signes. Moltes d’elles, a més a més, són mares i sumen a tot això la dificultat constant de conciliar, i d’altres han de lluitar diàriament contra l’estigma i la pressió social per no ser-ho. N’hi ha moltes, moltíssimes més, i demano perdó si em deixo alguna, però l’agraïment i el reconeixement és per a totes elles.

El perill de dissenyar el món a mida d’un sol gènere

Aquesta força i presència femenina té un impacte directe i mesurable a tots els nivells. Fa poc al congrés CoDi, ja en vaig parlar a El càlcul energètic de la misantropia, vaig descobrir un estudi sobre la influència del gènere en la seguretat vial que mostrava com la recerca liderada per dones té un impacte social molt major. Una dada il·lustra perfectament aquest biaix: el cinturó de seguretat dels cotxes està dissenyat per a cossos d’homes. Històricament els maniquins de les proves de xoc sempre han tingut les mides d’un home mitjà i el resultat és que els cotxes han estat molt menys segurs per a les dones.

Quan les dones entren a fer recerca o a liderar projectes il·luminen els punts cecs del sistema. Un cotxe dissenyat pensant en la diversitat acaba sent més segur per a tothom. És exactament el mateix que reclamava la llegendària furonera (hacker) Jude Milhon, també reivindicada a High tech, low life: la resistència cíborg contra el tecnofeixisme, als noranta amb aquell crit de guerra on deia que les noies necessiten mòdems. Milhon va entendre que el ciberespai no era un lloc on ser víctima, sinó l’espai on les dones poden enfrontar-se a qualsevol agressor mitjançant l’empoderament tecnològic.

Trencar el pacte de silenci entre homes

Aquest 8M us convido a tots els que em llegiu a fer un exercici de reflexió i acció silenciosa. Ens toca desaprendre vells hàbits, cedir l’espai públic i escoltar amb atenció allò que elles fa anys que reclamen. L’aliança més transformadora que podem exercir és trencar el pacte de silenci i confrontar el masclisme directament dins dels nostres propis grups d’amics.

El canvi real no s’aconsegueix només posant-se una samarreta a casa, sinó amplificant la veu de qui està transformant la societat des de la base i des del dia a dia. Penso en projectes com Petites mirades que apropen la realitat de la dona a la ciència directament a les escoles, i penso en totes aquestes dones del meu entorn que obren portes de matinada o resolen conflictes. És gràcies a aquesta feina incansable que la meva filla i els seus companys potser demà no necessitaran recórrer a cap cíborg per saber que el codi del món que ve el poden escriure elles.